La senyora de Tous

· La contalla de la senyora de Tous és la nostra llegenda per excel•lència. És de totes, la que el poble ha fet més seva ·

Diu la llegenda que hi havia al castell de Tous una senyora capriciosa i llaminera, molt difícil d'acontentar; de tant acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li semblava poc. La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisitats.

Hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Un altre cuiner, li serví un deliciós suquet d'ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué:

- És el moll de l'os de bé negre, només de bè negre.

Des d'aquell dia sols volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer s'acabaren els bèns negres dels seus ramats, després els bèns negres de les seves contrades.

Tan difícil es feia de trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots els seus recursos, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats. Aviat es va arruïnar. I els seus creditors es quedaren amb les poques propietats que li pertanyien.

En tal situació i desposseïda de tot, es veié obligada a demanar caritat anant de casa en casa per poder malviure. Voltant per les masies que un dia foren seves, es diu que en una d'elles la mestressa li dona un crostó de pa i unes nous.

Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li preguntaren que li passava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous”.

Elisa Vidal, “Tous memòria viva. Relats i llegendes”. Pàg. 29 a 30. Editorial Claret