Petites llegendes de La Fou

De sempre s'ha sentit a dir que la Fou, de Can Albareda de Tous, era un lloc màgic, cada racó, cada pedra, cada cova, cada indret... Per tota la gent del nostre poble, és un lloc de referència.

Una de les moltes coves que hi ha, plena de màgia es la del Diable, primer per el paper preeminent que té en la llegenda de la Cérvola Blanca, que tots coneixem i també, per una altre llegenda més petita en el seu context, però molt curiosa per el seu contingut:

Abans a les cases quan naixia un fill es sentia a dir als germanets grans

– D'on venen els nens mama?

– D'on vols que vinguin? De la Cova del Diable de la Fou

Aquesta era la resposta que sentien els nens de Tous, des de temps immemorial; jo ja l'havia sentit.

Per nens d'altres llocs, la resposta era: venen de París, o bé de sota una col, com el Patufet.

Però els nostres nens no els calia cap resposta forana, la tenien a casa, en un lloc conegut i màgic, on qualsevol cosa podia passar.

Com el que deia el meu padrí, dient-nos que ell ja ho sentia a dir al seu, i aquest al seu també: A dins la cova del Diable i ha una plaça molt gran on quan hi havia mal temps els pastors i aixoplugaven els ramats.

I una altra llegenda, o creença, també petita, comparada amb d'altres, és aquella que tots la situem al Toll Gran, i que tots, tots els del poble un moment o altre hem practicat:

“El llançament de pedres a la canal per on cau l'aigua del saltant”

I tot això mentre es diu... “qui l'encerti el pròxim any es casa”. Seguit d'un tip de riure, perquè moltes vegades els que practiquen la tirada, no eren més que nens, de pocs anys i amb un bon canell.

Però d'on prové aquesta tradició? Com a lloc màgic per la nostra gent, ves a saber si els enamorats anaven allà a buscar la confirmació del seu amor.

O, a resultes de la llegenda principal del lloc, que és “La Cérvola Blanca”, llegenda on s'explica una història d'amor i desamor, que té el desenllaç al Toll Gran de la Fou, pot ser que aquesta història fes d'aquell indret, un lloc mític, per a resoldre afers del cor.

Indicis d'aquesta afecció per anar-hi els enamorats també ens els dóna, “La cova dels escrits” situada en un trencall del viarany, que porta al Toll Gran. Cova que esta plena de missatges. “Noi estima noia”. “Noia estima noi”. Cors gravats, i molts escrits, gravats a la paret de la cova, fets amb carbó d'algun foc de camp, alguns quasi esborrats per el temps, d'altres més nous.

I que això dura... ningú recorda quan va començar. Ves a saber... En queden tantes de coses amagades entre aquelles pedres...

I els xucladors? Tots hem sentit a dir que n'hi ha un al Toll Gran, que va ser el que es va empassar als enamorats de La Cérvola Blanca i un altre al Toll del Pujet. En realitat, que són els xucladors? Existeixen? O només són una invenció de pares previnguts, que per evitar que els fills si fiquessin, els hi feien por?...

I la Mare de Déu esculpida per l'aigua a la paret de pedra sota la balma del Toll Gran? Que sembla una Verge costa una mica de veure, però fixant-hi una mica, t'ho pots imaginar; el cas és, que tots quan anem allí, mai marxem sense anar-la a veure.

Estic convençuda que dins la gorja de La Fou, s'hi amaguen moltes més històries, i tinc la il·lusió que dintre un temps, podré afegir més llegendes, a aquestes d'avui.

Elisa Vidal